“Lectures”, una radiografia jeroglífica
Per Albert Balada, Crític d’Art, membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i de la International Association of art critics
Quan un creador prepara la seva obra per a ser exposada, n’ ultima els detalls, en fa les darreres creacions, aleshores és quan intenta d’establir una mena de complicitat entre el seu sens interior, entre la seva experiència, entre la seva visió de les coses, entre el seus coneixements, amb la seva manera de ser la seva personalitat en contrast amb aquell món al que s’ofereix, substancialment amic, però de vegades estrany, al que intenta de captivar, de transportar des de la seva perspectiva, la del creador, a la perspectiva de l’espectador; tot un enginy de la dialèctica humana, que parteix del principi de la determinació del llenguatge, en aquest cas del llenguatge no verbal en la seva dimensió creativa i matèrica.
I us preguntareu el perquè d’aquesta introducció tant teòrica, tant poc concreta sobre l’obra de l’artista que presentem. Doncs pot semblar que parlem de conceptes extremadament objectius i en canvi, si “rellegim” una a una les obres de la creadora –m’agrada més aquest concepte que el d’artista- veurem com Meritxell Munné ens transporta de nou amb les seves “lectures” a un món interior, un món en el que la paraula, de vegades, forma part de l’expressió creativa, però on el concepte mateix de referència és sempre la necessitat de llegir en la persona, en el protagonista de les seves obres, aquella voluntat de transmissió del missatge a través d’un fil conductor que cal descobrir obra o obra, perfil a perfil, però també de tota la exposició en el seu conjunt.
Podríem ser agosarats i veure en aquesta aposta expositiva una mena de radiografia jeroglífica, que cal interpretar, on no hi ha una transposició directa al llenguatge d’us quotidià. Aquesta mena de sinècdoque que ens transporta a la semblança del concepte mateix del terme, el de figura retòrica que amplifica o restringeix el significat d’un mot prenent-ne el tot per la part o la part pel tot, el gènere per l’espècie o l’espècie pel gènere, que ens descriu a la perfecció el treball que traç a traç, però també en l’aposta de color i pigment, amb energia, amb discurs, va omplint aquell blanc que es transforma a mida del que ens vol dir.
Tantes vegades podem descobrir històries d’aquell intimisme barceloní en l’obra de la Munné i aquest cop també , un retrat gairebé sempre simbòlic de la dona com a subjecte i objecte del seu missatge, on en la seva exposició ens presenta una història complexa, però a l’hora urbana, íntima, a la vegada que ens fa un retrat de ciutadania, de sensacions, de complexos, de misteris, de virtuts, tot incardinat en aquella simplicitat de formes, de vegades només perceptibles pel traç del carbó, de vegades suggerents, de vegades místiques en l’ us de la tècnica del pastel, per exemple.
“Lectures”, aquesta darrera aposta, ens convida un cop més a sentir aquella visió global que l’autora té de tot plegat, a descobrir-la en la senzillesa amb la que vesteix de color les seves criatures sorgides, en aquest cas, de la seva relació amb la paraula, amb el text inspirador, sempre defugint estàndards que no siguin els propis que es marca en la seva línia discursiva, però sempre novadores. Si llegim els colors descobrirem també una part d’aquesta relació que sustenta l’estructura d’un grup humà, que ella ens intenta de descobrir, tant en el seu aspecte espacial com en la divisió social mateixa, però on sempre la dona és centre d’aquest retrat especial en el que ens descriu sensacions com ara la impaciència, l’enuig, la preocupació, la sorpresa, el goig…. d’una dona que ens fa la crònica d’un temps, d’un país a través dels seus retrats epidèrmics, els de Meritxell Munné.
Llibres a les mans.
Pere Munné. Artista Pintor.
Sempre em resulta difícil presentar l’obra d’un col•lega o artista pintor, I
si, com aquesta vegada, passa que l’artista és filla meva, aleshores, el
conflicte s’accentua; esperem que l’ajut dels gens es manifesti en la direcció adequada! Qui això afirma coneix I estima profundament la Meritxell, com a dret de sang, com a ésser humà I també com a pintora.
Des dels seus inicis com a pintora, Meritxell Munné ha utilitzat
l’abstracte figuratiu per a implicar l’espectador en l’equívoc; són els seus quadres màgics, fantasies coloristes plenes d’imaginació, o són, pel contrari, un prodigi del tractat de deformació d’un projecte angelical.
La Munné fomenta l’esplendor a través del color, utilitza tons primaris
i secundaris per fectament clars, vius, càlids, que es distribueixen sobre el paper amb masses molt planes en què introdueix unes mínimes referències surrealistes. El resultat dóna una impressió alegre I ingènua, amb això vincula el seu treball en l’àmbit semiquotidià partint d’una reflexió originada en l’àrea pictòrica I hi ubica freqüents objectes del seu pensament.
De les peces que presenta a la sala d’exposicions de la Biblioteca Marta
Mata del meu estimat Cornellà, es poden comentar moltes coses. Segurament, qui la visiti se sorprendrà davant el color I tanta dolçor, hi destacaria la seva puresa plàstica, que aconsegueix un fort impacte visual gràcies a la simplicitat de les formes, I l’ús refinat de molts colors, que li permeten una singular capacitat expressiva, fent que la seva contemplació es converteixi en una autèntica joia per a l’espectador.
Jo m’autoproclamo un dels seus protectors pictòrics, fins que el meu
coneixement m’ho permeti.
Barcelona, juny de 2009
A benefici d’inventari*
El discurs interpretatiu de Meritxell Munné, en la nostra “a benefici d’inventari”, passa pel reconeixement de la contextualització de l’ element simbòlic de les seves obres, tant a partir de la utilització acurada dels materials i dels pigment, de la mescla suposadament anàrquica de materials, com també del principi del diàleg, on l’artista ens planteja en cada una de les seves creacions, un concret i sincrètic alhora, diàleg amb l’observador a través de la història de cada una de les seves figures.
No és una mostra figurativa, però la figura humana, substanciada en les formes evolutives de la creació catalana de les dècades dels 70 i 80 del segle XX, ens transporta a la definició d’una forma d’expressió artística que construeix el seu discurs creatiu a partir de l’experiència anterior de les avantguardes catalanes.
No podem deixar d’obviar la important influència que rep del seu pare, el pintor Pere Munné, tant en la clara i nítida utilització dels pigments, de vegades agosarada, de vegades tímida, però també per la configuració dels elements distintius que han permetre als estudiosos de l’art determinar fàcilment les característiques essencials que la fan única i per tant identificable i indissociable del context general de tota la seva obra.
Hem de significar la simplicitat de la seva creació que permet en moltes de les obres descobrir l’element femení de la creació, la recerca de la obvietat per apartar elements que podrien amagar l’autentica necessitat de transmetre un missatge curt, un missatge net, un missatge fàcil d’entendre, la vida quotidiana, la vida urbana reflectida una i altra vegada en els seus quadres i descobrir inevitablement la gran Barcelona, la ciutat creadora a través de tots y cadascun de les seves recreacions artistes.
Mediterrània, subtil, ambiciosa però alhora delicada, senzilla però a la vegada carregada de sumptuositat, Meritxell Munné aconsegueix, amb el tracte exquisit del color, de definir el context en el que li agrada desenvolupar el seu principi creatiu: l’ésser humà, la vida en si mateixa. Els fets que podrien passar per intranscendents en el quefer diari: una mirada, una expressió, un gest… son reconvertits i transformats des de la intel•ligència de la seva creadora en elements constitutius de la seva visió contemporània, entenedora, clara i precisa, sense embolics superflus.
*Albert Balada i Abella (crític d’art i membre de les Associació catalana i internacional de crítics d’art)
Viva*
El primer objectiu que aflora en observar l’obra de Meritxell Munné és: viva.
Una línia negra perfila les figures dels personatges, representats mitjançant traços enèrgics i amb un moviment de carbó; matèria que sobre un suport rugós fa que el dibuix amb la seva textura trenqui un possible estaticisme de la imatge. Tot i el traç que defineix la figura, l’acrílic de fons és el que li dóna vida. Els dibuixos, sense un treball de volum basat en un estudi de llums i col•locats en un sol pla, podrien veure’s plans, però el fons tacat amb colors els confereix les tres dimensions i reforça la vida iniciada amb el moviment del traç.
Munné, també com els artistes del segle XX, té una sensibilitat especial per l’estètica i els valors de l’art primitiu. Empra personatges mitològics i fetitxes tribals en els seus temes pictòrics. Com en aquesta obra, on el personatge és un Sant Jordi. Però ens trobem davant d’una persona de carn i ossos. La imatge no és uns representació figurativa d’un mite adorat, sinó el retrat d’un home corrent, descalç i desproporcionat – els peus molt grossos en comparació del cap. EL vestuari no està ben definit, tant podria tractar-se d’una roba d’allò més comuna com del més noble dels teixits; el personatge es defineix pel seu posat i no pel que vesteix.
La gran dimensió del peus atorguen estabilitat i fermesa a la figura, qualitats necessàries en un vencedor.
Aquesta estabilitat en l’obra de Meritxell Munné dóna a la mateixa artista fermesa per seguir experimentant i cercant tècniques d’expressió pictòrica que comuniqui el que ella vol.
*Isabel Domingo Bonet (dissenyadora gràfica)
Del mite en fa color*
Seguint l’itinerari pictòric de Meritxell Munné, ens assabentem de que per a ella, pintar és un joc entre el desig i la satisfacció, és un intent, agosarat, per construir la divinitat, per afirmar la màgia del procés que ens ha fet humanitat.
“Altres deesses i alguns atzars” no és una mostra de pintura, és quelcom més: exposa peces fetes amb un crit de plaer, son un nus entre intel•lecte i emocions, destil•lant una força que ens revolta contra certes convencions.
Amb els sentits recull el soroll del món, d’un món que clama poesia en lloc d’agressió, d’un món que és descobert des de les emocions. Sentiments que utilitza per omplir el buit infinit, per donar vida al mite universal de la virtut.
Una virtut que, sovint, remuga sota el soroll de la violència del guerrer. Un rumor que ha convertit en un cant per els/ les qui volen escoltar, aquelles i aquells que mirant l’origen pensen el futur i que, sobretot, no es dobleguen a la tradició, usurpada, dels que han escrit la historia.
Munné sap tractar el color de las emocions per construir formes senzilles, composicions que ens acosten a allò oblidat pel temps i l’esclavitud, que reivindiquen la creativitat. La pintora és fon en un cant universal que renova i retroba el legat, pot ser, perdut de la sensibilitat.
Ho fa amb el carbó que surt de la mare terra, combinant acrílics i retoladors contemporanis, amb el pigment natural de las plantes i las flor. Per mostrar-nos la llum de las deesses, colossals, que dormen dintre nostre i surten dels seus quadres com imatges dins d’un mirall.
Del mite en fa color, del poema formes. Formes i color, mite i poesia, origen i futur. Estripant la bellesa per cosir-la de nou, omplint l’espai buit, per construir un relat que ens forma i ens transforma, que ens omple i ens convida a escoltar las deesses, com si fos avui, que han emergit de l’atzar per revisar totes les histories que no ens han volgut explicar.
*Jaume Gatell (artista)
Altres deesses i alguns atzars*
No se’m fa estrany de reconèixer en el títol de la seva exposició a Les Corts, el pensament que il•lustra aquesta obra metòdica amb la que ens desgrana la seva visió de la vida, de la figura humana, tant present com ho està el color en la creativa que és a la vegada narrativa de Meritxell Munné, de fet és com un discurs a través de les línies del seu dibuix, però també, a través del pensament, del concepte intel•lectual que es traspua de l’escenari en el que situa els personatges d’aquesta tragicomèdia vital que ella ens relata sempre tot fent-ne un extret singular, plàsticament essencialista.
“Del mite en fa color”, diu Jaume Gatell, l’artista que signa el seu catàleg, i de cert que no puc estar més d’acord quan continua “Formes i color, mite i poesia, origen i futur”. Descobrir en aquesta exposició la nova proposta de la Munné és descobrir la íntima expressió dels seus sentiments fets color i figures…
Títol de l’exposició: “Altres deesses i alguns atzars” obra original de Meritxell Munné. Lloc: Centre Cultural “Les Corts”, C. Dolors Masferrer, 33-35, Barcelona. Obra exposada del 24 de febrer al 29 de Març.
